Pàgina:La punyalada (1904).djvu/242

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mitja femella!— y engegà algunes brutalitats del seu repertori, corejades per les riallades dels seus.
 Una glopada de foch me pujà a la cara, avivada per l'avergonyiment de mi mateix. Anava a llensarme com un boig cap a una mort segura, però en Rafel va retenirme per un bras, en tant que ressonava encara la veu del Esparver que xiulava aclamantme com a un gos:
 — Té, Picolí, té.—
 En aquells moments ressonaren més amunt xiulets d'altra mena que acallaren la gatzara dels trabucayres, als qui sentirem allunyarse corrents bosch amunt. Com ja fosquejava, era ben debades anàrloshi al darrera.
 Més tart ens reuníam ab l'Arbós, qu'ab la seva esquadra arribava pel camí de la Muga. Aquest, per tot consol, ens tractà de ximples y criatures, declarant qu'ab gent axís no's podía fer rès.
 Com resum de la jornada, un centenar de bales perdudes inútilment, el galliner esvalotat y jo ab l'amor propi més rebregat qu'abans.