Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/107

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

ve l'abraonada dels dos homes... després, una batuça entre tots. Aquest pren partit per l'un... aquell corre a descompartirlos... ¡Una barreja de dimonis desencadenats!

 —¿Y l'esculptor? —va interrompre una de les dames.

 —¡Oh! l'esculptor, l'esculptor!... Aquí ve lo més extrany, lo més inexplicable d'aquell home, que no sé si dirli cínich, o criatura superior, o bé boig arrematat. En compte d'irritarse contra aquells homes enfollonits... ningú endevinaría lo que feya!... donchs somriure com sorprès, com admirat, posantse a observar la baralla ab la vista tota oberta, com si se la volgués guardar impresa dins dels ulls. Per ell allò era un prodigi davallat del cel en son obsequi. Perquè 'l somni que ell volía fingir en el marbre... ¡el veya viure en la realitat de la carn! Però la baralla va encendres ab tanta furia, que li va caldre sustreures a l'obsessió, per córrer a la defensa de les seves febles figures, amenaçades d'esmicolarse