Tot lo que en els papers públichs havía sigut, un día, preterició, indiferencia, se tornava informació curiosa, reclam pompós, elogi incondicional. Perquè lo bo del cas era que, tant com més s'esbombava l'historia íntima, més mèrits d'art, fins allavors desconeguts, se descobríen en les figures. Pujava l'estètica de l'obra segons la ressonancia del drama que portava adins.
Un crítich dels més autorisats, dels més documentats, va llençar un article, en honor de l'esculptura den Bauci, que va fer veritable sensació. Després de doldres, en una especie de proemi, de que una creació tan sobirana hagués passat inadvertida en els primers moments, a causa de les desfavorables condicions de llum en que 's trobava instalada, enlairava la tessitura fins a retreure, ab oportuna erudició, la vida àtica, l'estatuaria epinicia y el cànon de Policleti... però, acabant per humanisarse, feya, al capdavall del article, una serie de subtils comparacions entre les més celebrades
