Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/129

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


gaven de cames y de braços per què la roba no 'ls fés nosa y els deixés lliure 'l moviment. Y després... ¡vinga jugar!... ¡Quin espectacle més brau y més ardit oferíen aquells xicots, alts, ben plantats y ben fets, y ensenyant, a tall d'atletes, una carn colrada y forta, feta de muscles d'acer trempat al aire y al sol de les montanyes!

 —¡Au!

 —¡Vinga!

 —¡Va!

 —¡Tires tu!

 L'alegría ajogaçada, el delit com desbocat d'aquell estol de minyons, forçuts, deseixits y en plena saba de vida, no podía per menys de seduir la vista de les religioses. Ab silenciosa atenció, totes contemplaven les escayentes positures que, boy arrastrada pels batibulls del jòch, prenía aquella jovenalla ferma, robusta, desinvolta. L'agilitat ab què s'acotaven els jugadors, doblegant el cos per recullir la pilota, que, somorta y quasi arran de terra, semblava que ja no 's po-