día tornar a enlairar; la lleugeresa ab què corríen a arreplegarla quan, rebotuda per la paret, s'allunyava descrivint graciosa corba; la força brutal ab què una plantofada la tornava a estampir al mur, aont petava ab sò apagat... tots aquells prodigis de destresa, de coratge, de moviment impetuós, teníen com extasiades les pobres monges, que may de la vida havíen somiat un espectacle tan airós de la joventut fent gala dels séus esclats vigorosos.
—¡Va!
—¡Vinga!
—¡Tanto!
—¡Massa alt!...
El terror de suara quasi s'havía desvanescut del tot en el cor de les religioses, y en el séu lloch semblava néixehi un sentiment extrany, misteriós, indefinible, com una mena de contrarietat, com el desengany que sentim quan veyem a punt de fracassar aquelles coses que, terribles y tot com són, s'esperen per inevitables... y no acaben de venir.
