Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/199

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


menys un paper desairat. Perxò, tot y essent fingida, l'acció en certs moments semblava de debò.

 —¡Visquen les mantes llistades! —cridaven els espectadors del cantó de Puig Çabauma.

 —¡Visquen els montanyenchs! —responíen els de la Mola, puix cadascú encoratjava les forces que tenía més aprop.

 Al cap de pochs instants era tant forta l'ansietat de la gent, que no s'oía ni una mosca, lo mateix que si tothom s'aguantés el respirar, espaumat per un tràgich pressentiment. Surava un silenci esfereidor, ple de panteix, ple d'angunia, com precursor d'un oratge. Per fi, el silenci 's rompía tot d'un plegat, alçantse un bramul aterrador de crits, blasfemies, males paraules. Y qui bramula no és pas la gentada espectadora, sinó 'ls facciosos, els lluitadors.

 —¡Enrera! ¡Enrera tot Déu! —cridaven, rogallosos, els llistats.

 —¡Enrera valtros, fills d'una mala sorra! —vomitaven els montanyenchs.