Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/200

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —¡Pas als llistats, com mil dimonis!

 —¡Pas a la montanya! ¡Sang de Déu!

 Y el silenci aterrador va tornar a regnar de sobte. Les boques callaren, però les bayonetes devíen parlar prou, perquè al cap de poca estona van ressonar per l'espay ays de dolor y d'agonía.

 —¡Ay, lladre, que m'has mort!...

 —¡Mare meva! ¡Mare meva!...

 Horroritzades pels clams de ferits y moridors, les multituts s'esvaloten, corren, fugen sense saber aont van, ab l'ànima afollada pel terror. Va esser un desori d'infern... un pànich de gentada boja... Els quefes, que desde llurs posicions havíen olorat l'abraonada de llistats y montanyenchs, feyen tocar alto y retirada, mentres volaven desbocats cap al seti de la catàstrofe. Més, al arribar al desmont, van veure, ab la rabia al cor, que allò ja era una carnicería.

 —¿Què fèu, desgraciats?... —clamaven a crits. —¡No us mateu! ¡Tots sóu germans! ¡Tots sóu soldats d'una mateixa causa!