Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/232

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


formava una remor confosa que enterbolía l'audició y entelava l'espectacle. Per fi, el teló va davallar entre l'inquietut distreta de tot el públich, sense un ¡bravo!, sense fer sortir els actors y sense altre picament de mans que 'ls de la clach benemèrita.

 Durant tot el darrer entreacte, el rebombori va anar creixent a la manera d'un concertant que cada cop se nodreix de noves veus y ressonancies. Al aixecarse 'l teló sobre la cambra nupcial dels excelsos nuvis, els espectadors, inquiets, es miraven els uns als altres, com preguntantse: —¿Què passarà?— Surt Elsa acompanyada de les donzelles, y... res: ningú va dir aquesta boca és meva. Surt, quasi al instant, el Cavaller del Cigne, rodejat del rey y dels guerrers, y... és rebut ab senyals de simpatía. Aquelles demostracions favorables a un tenor que no passava de mediocre, van acabar d'alarmar la diva. Comprenía que 'l posat que li feya 'l públich no era indiferencia ni distracció, sinó una cosa més