Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/260

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —¡Miracle s'és fet! —cridava la multitut, boja d'alegría. —¡Miracle! ¡Miracle de Déu!

 La pluja s'espessía per instants, y, al compàs de l'aigua rabenta, creixía la bullicia de la gent, y tothom cercava refugi vora 'ls marges. La munió 's desfeya... s'engrunava... Dònes y criatures corríen, d'ací d'allà, augmentant la confusió... Els penitents, açotats pel xàfech d'aigua que 'ls feya coure les carns sagnoses, demanaven roba per cobrirse y no aguantar la pluja de ple a ple. A fi de taparse 'l cos, els homes es deslligaven les cordes y es desfeyen dels esbarzers que 'ls esgarrinxaven, que 'ls feríen, y, un cop lliures de la tortura, exhalaven respirs de satisfacció. Varen començar a desfilarne mólts... d'altres varen seguir... després va ser una corrúa de gent que s'entornava cap avall...

 Dret, com un centinella al costat del Crist, el missioner contemplava ab ulls irats la covarda deserció, fins que, no