Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/261

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


poguentse aguantar més, va apostrofar els fugitius ab veu amenaçadora:

 —¿Aont aneu, desanimats? ¿No veyeu que 'l Crist es mulla? ¡Brètols, més que brètols! ¡No fugiu! ¡En nom de Déu vos ho mano! gent de la forca, no abandoneu la Majestat!

 Però ells, res, res: dret avall sempre, igual que 'l dimoni 'ls embestís... avall, sempre avall, cap a la vila, empaitats per l'aigua, que semblava córrer darrera d'ells com si 'ls volgués assolir.

 —¡Ara va fort! ¡Ara va bé! —xisclava ab goig la multitut, davallant furienta per entremitg de la sobtada fosca, que la resplendor sinistra dels llampechs iluminava de tant en tant.

 Y, ara cayent, ara aixecantse, baixava tota la munió com una riuada de carn humana, rodolant a les palpentes, escampantse y esmunyintse pels torrents y viaranys.

 Els primers que varen arribar a la vila, ja negra nit, varen trobar tancades les cases del arrabal. Tothom va comen-