Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/275

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


encara jove, pàlida, tremolosa, desolada, que, extenent les mans cap a les turbes com si les hi anés a fer oració, va pregar aquests mots, xopats de llàgrimes:

 —¡Anèuvosen per pietat! ¡Vos ho demano per la Verge y Mare! ¡Vos ho demano per ell, per ell, que tant estimeu!... ¡No me l'acabeu de matar!...

 Tant bon punt va esser oit el clam maternal, els rotlles van anar desfentse. Encara que ab recança, per no poder saber com acabaría la sagnant tragedia que sotregava 'ls cors, la gent, boy salmejant —¡Pobre dòna, pobre mare!,— va començar a abandonar la Ronda, desfilant per aquí, per allà. Els llauradors, concirosos, sen tornaven cap a aquella horta, paradís del món, alegrement espurnada de casetes blanques, eternament vestida de verdura y flors. Els homes de la mar, davallaven, cap—baixos, vers el port, ple, en tal hora, de tenebres y de lluissors misterioses. La gent de botiga, tota mústiga, emprenía 'l camí del Mercadal, animat sempre de bullici. En