—¡Escorcolleulo! —van dir unes dònes.
—¡No! ¡No vull que ningú 'm toqui!... —va exclamar el xicot, tornantse groch com la cera al sentir allò. —¡No ho vull! no ho vull!
Més ja se li havíen tirat assobre alguns firaires, y entre tots li forfollaven per la pitrera, per la faixa, per les butxaques; y vetaquí que, al girarli l'infern del gech, comença a caure moneda... pessetes... duros... y... ¡mitja unça d'or!
—¡Mireu el lladre! ¡Mitja unça!...
—¿És la vostra, hereu? —van preguntar al remader de moltons.
—¡Sí que l'és... mala negada! —va contestar aquest.
—¡Mentida! —respignava 'l xicot. —¡És meva, meva!
—¿Teva? —feyen ab escarni els del voltant.
—Meva, no: és del amo, del meu amo.
—¿Veyeu? Ni sab lo que xerra, el fotxut lladre...
Y cent braços van aixecarse, al moment, d'entre la multitut enfurismada,
