La protesta era prou capaça, per sí sola, d'aigualir l'entusiasme més fervent. Però no mancava qui insinués que potser, en el fons de tot, lo que feya parlar així als exaltats sectaris, era la secreta inquinia que covaven contra la memoria del home que s'anava a glorificar. Perquè, si bé en Robert Trovaire no s'havía capficat per altra cosa que per guarir els dolors que afligíen els séus germans d'esclavatge, havía sempre confiat la cura a remeys tant suaus y platxeriosos com són les arts de la musica y del cant. Un día, en un meeting, un obrer dels més furiosos havía exposat ben alt y clar lo que mólts rumiaven en silenci:
—¿Com voleu, —apostrofava,— com voleu que 'l musich—poeta fos el nostre apòstol ahir, y sía avuy el nostre ídol, si en comptes de clamar justicia per tots els medis, valdament pels més heroichs, —pel pillatge, per la mort y per l'incendi, que són els únichs provats per cauterisar la pudridura del despotisme burgès,— va entretenir y distreure 'l poble ab cor-
