Y com si allò tingués virtut per promoure l'alegría, a mida que la nova 's propagava pels gromolls de gernació, naixía darrera séu un seguici de rialles.
—¡Y això són homes! —feyen els d'aquí posantse les mans al ventre.
—Donchs ¿què s'ha fet la valentía del romanço? —preguntaven els d'allà, esclafintse.
—¡Un assassí ab desmays, com una dòna!
—¡Un bandoler que té basques!
¡Y tothom riu que riuras!
Altre cop la munió 's tornava gaya, divertida. Lo que un moment abans semblava que havía d'acabarse en drama d'indignació, se convertía en comedia platxeriosa. Tot eren estirabots y bromes y acudits. Els galifardeus dels barris baixos, sobre tot, deixaven anar tals plagasitats, que feyen reventar de riure a les bagaces. Hi havía dòna que 's cargolava, que 's torcía, no més de sentir lo que li deya l'home ab qui anava apariada. Perquè, móltes d'aquelles moces de
