Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/332

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tava les ànímes ab les ansies de conèixer, de saber...

 Perxò, quan, acabada la primera estrofa del himne triomfal, se van estirar les cordes que aguantaven el velàrium, el pit de la gentada va sotragarse ab inquietut. ¡Quin moment d'esgarrifança! Primer, els domassos van trontollar un instant, com tremolosos... després, van capbuçarse, fent una onada de colors... per fi, van desaparèixer de la vista, deixant l'estatua al descobert. La multitut ja anava a obrir la boca per aclamar, ja anava a alçar les mans per aplaudir, quan... tot de sobte, se va parar, restant igual que glaçada. No, no era pas aquella, la figura que esperaven... no era pas aquell, el Robert Trovaire que s'havíen imaginat... Perxò van tornar a caure totes les mans ansioses de picar, perxò van tornar a cloures tots els llavis frisosos de cridar «¡visca!» Més lo que no feyen les turbes, ho van iniciar els de dalt, y de graderíes y tribunes va ressonar un gran picament. Però 'ls de baix van pro-