Va esser un moment de mortal angunia. Ni artistes ni poetes podíen consentir la vergonyosa selvatjada. Perxò, formant muralla davant del sòcol, van provar de rebutjar l'atach ab tant coratge com podíen. Per natural, eren més aviat febles que valents aquells artistes; y, engabanyats com anaven ab les vestidures mitològiques, ni 's podíen moure ab desembraç, ni afrontar ab prou fermesa l'embestida dels forçuts contraris. Però lluitaven per vindicar la memoria del poeta compatrici ; lluitaven per salvar l'obra d'art, sortida de llurs mans mateixes... y l'amorosa causa que defensaven els feya treure forces de la propia flaquedat. Els pobres aguantaven, aguantaven ab braó, fins a veure com queyen, nafrats en la lluita, alguns companys. Però al últim ja no podíen resistir més: les turbes s'enfilaven dalt de la tarima... y no hi havía altre remey que fugir y abandonar l'estatua a les ires populars. Més la sort va voler que, al moment d'anar
