Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/37

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


corós, cargolat al capdavall a manera de voluta; y la barba, refilada y torta com la d'un sàtir, se li encorbava cap amunt...

 Una mueca de fàstich va pintarse al rostre de la multitut, com si se li regiressin les entranyes.

 —¡Quin home més fastigós!

 —Fa venir una cosa, el vèurel...

 —¡Tant mal carat!

 —¡Tant xarxaça!

 —¡Oh! y sembla que no les té totes.

 —¡Ell prou fa 'l cor fort!

 —Però... la professó li va per dintre.

 La gent se recordava dels tirats desinvolts den Vessana, sentenciat dos anys enrera, que era un bon moço, mólt ardit, mólt escayent... La gent també pensava en en Pep de les Auques, tant trempat, que adalt mateix del patíbol n'havía tingut una per dir. Y allavors sentía avorrició a la vista del pallanga que anava cap a la mort ab aquells andamis de còmich encarcarat. No: el reu no havía caigut en gracia, el reu no havía sabut endursen ni admiració ni pietat. Tirria,