Aquesta pàgina ha estat revisada.
tosa y ben nodrida. Orejats com van, ab la camisa esbadallada sobre 'l pit, ensenyen unes espatlles fermes, bones per aguantar la testa altívola, feta d'unes quantes linies tant clares y vigoroses que qualsevol les pendría per les d'una medalla d'emperador romà.
—¡Bones veremes, nostramo!
—¡Déu n'hi dó! De més magres se n'han vistes... ¿Oy, l'hereu?
—Pla podeu dirho. Jo hî encomanat més bótes.
—¿Quantes cargues penses treure?
—Vora dues—centes més que ara fa un any.
—Jo cent cinquanta més, pel cap més baix.
—¡Bona verema!
—¡Bona verema!
En un altre rotllet de més avall se parla baix, ab cert misteri, de la vinguda dels veremadors:
—¿No se sab pas ont són les colles?
—Diu que ahir varen acabar del Mercadell.
