teix podía davallar de l'antiguitat més llunya que inspirarse en la més fresca modernitat: l'eterna lluita per la possessió.
La Dòna havía d'esser l'Afrodita de les noves generacions, tant pura de linies com permetés la torbadora deformació sexual de les edats modernes. Y, tot al volt d'aquesta Dòna, Venus perdurable y Helena de tots els sigles, hi havíen de campar cinch o sis donzells que, ab la diversa expressió de llurs cossos joves, encarnaríen la força, la destresa, la gracia, l'intelecte, la bondat... combatent per l'hermosura. Havía d'esser una lluita d'hèroes amorosos, figurats en el suprem instant de l'abraonada cos a cos. La victoria, encara que indecisa, ja 's deixaría pressentir que al capdavall aniría a parar a mans de la Força, per esser el principi més decisiu en les topades de l'humanitat. A la Bondat, bellesa de l'ànima, s'hauría de veure que li mancaven pochs moments per anar a caure vençuda; l'Intelecte, bellesa del esperit,
