seva ànima. Aleshores va caldre exigir a la gentil criatura lo que havía d'engendrar tanta desgracia: que confongués la seva nuesa hermosa ab la nuesa dels demés models. ¡Va esser una ceguera, una follía! Ara ja ho veya... ho veya clar; però en aquells díes de febre, de desvari, no tenía més déus que la passió del art y la frisança de la gloria. Y el pudor de l'infeliç criatura hi va esser immolat. Per un moment, no més per un moment, va semblar que la pobre Cela provés de resistir, de revoltarse... però ab una mirada pregadora n'hi va haver prou per què, com hipnotisada, com òrfana d'albir, se resignés a la fatalitat obscura de la sort. Desde aquella hora endavant, la seva pudibondesa de dòna havía d'anar fonentse, fonentse, en les promiscuitats del taller, durant les llargues hores de posa quotidiana passades en companyía dels models que feyen de lluitadors, la major part amichs y condeixebles.
Perquè, igual que s'havía fet per la figura de la Venus disputada, se va fer per
