Lo sistema adoptat consistia en dividir les aygues de pluja y conduhirles á fora pel mes curt camí, y per conseguent lo mes prompte possible. Per ço en los grans edificis d' aquesta época se veu que les aygues sortint de la canal del gran caballet s' encorren rápidament pel rechs posats sobre cada un dels archs botans com sobre un aqueducte, y s' escapen á la extremitat del macís de pedra dels archs-botants per les gárgoles, que posades horisontalment tenen algunes vegades mes de dos metres de sortida sobre 'ls contraforts. En quant á les aygues que cáuhen já sobre 'ls caballets dels baxos-costats, ja sobre 'ls de les capelles, s' escorren directament per un gran nombre de gárgoles que, posades lo mes enfora possible, en los ánguls dels contraforts, per exemple, dividexen les aygues en una infinitat de raigs cayent inmediatament á terra.
Devém confessar que la aplicació de les gárgoles fou una de les mes enginyoses invencions del art gótich, puix la aygua reunida per medi de les canaleres hauria perjudicat mes que dexantla escorre gota á gota per lo llagrimer; pero l' árt gótich salvá aquest inconvenient servintse de les gárgoles qui tiraven la aygua á una distancia molt considerable dels murs, perque la humitat no hi pogués penetrar.
Vista la necessitat de un cós de pedra que avansés fora del edifici pera llençar la aygua, deu preguntarse: ¿podía l' art gótich dexar aquéll sense pulimentar y sense modelarlo ab aquell cisell sots qui sembla que la pedra 's convertexe en cera?
Afirmarho valdría tant com negar lo que era la esencia, l' esperit d' aquell art sublim. No, lo ciséll que ab tanta minuciositat modelava los capitélls y les pars totes del temple, fins les mes amagades; lo ciséll que s' entretenia riçant les fulles y senyalant sos nérvis mes delicats, no podia de cap manera dexar aytals masses de pedra intactes, debia traslladarhi ses creencies y supersticions, sos temors y esperances;
