y aquest fou l' origen de les gárgoles, que mes tart se compongueren de tota classe de figures naturals ó monstruoses, servint de magnifich adorno á l' esterior de nostres temples y edificis civils ó particulars. Donada la seva situació, les gárgoles no venen á esser altra cosa que prolongacions dels primitius modillons románichs.
Son ús no començá á establirse fins al sigle XIII tant á Espanya, com á França. Per lo que respecta á aquesta última debén dir que, á la Catedrál de París, en tems de Maurice de Sully, es á dir, al acabament del chor en 1190, no hi havia ni canals, ni gárgoles; mes tart, en lo mateix edifici, cap al 1210, les aygues de les canals s' escorríen sobre la sortida dels llagrimers, per medi de regueres posades de distancia en distancia. Cap al 1220, aparexen les gárgoles sobre certes parts de la Catedrál de Laon; son llargues, poch nombroses, compostes de dues peces, la una formant regaró y la altre fentli de sostre, disposició que no havém trobat en cap de nostres gárgoles, quines en sos principis, ó be sortíen solament molt poch fora la paret del edifici, com se veu en lo campanar de Sta. Agata, [1] ó bé si s' adelantaven bastant eren tosques y formades per un regaró ab cap d' animal, les demés linees del cós ab prou feynes si s' endevinen, com se veu en les que 's conserven de la enrunada capella del Carme.
Prompte 'ls arquitectes del sigle XIII, conegueren que hi havía una ventatja considerable en dividir les caygudes de la pluja recultida sobre 'ls edificis. Perçó les reduhiren á un petit fil d' aygua que no podía malmetre les construccions inferiors. Se multiplicaren, donchs, les gárgoles, y multiplicantles se les pogué esculpir més fines, més esbeltes, y 'ls esculptors s' ampararen en aquestes pedres sortints pera ferne un motiu de decoració dels edificis. La varietat de for-
- ↑ Capella Real. (Barcelona).
