mes donada á les gárgoles es tan prodigiosa, que M. Viollet le Duc [1] diu, no 'n coneix pas dues de iguals en tot França y açó que 'ls monuments de la etat mitjana n' estan plens. Lo matex podém dir respecte de les de Barcelona; lo qual maravella, més á més al considerar que moltes d' elles son representacions de una idea semblant: uns setanta drachs havém recullit tans sols en Barcelona y en tots havém trobat carácters marcadíssims que 'ls diferencien entre sí y altres de més generals, com les ales, que permeten agruparlos.
Moltes de aquestes gárgoles son verdaderes obres d' art; es tot un mon de animals y de persones compostes ab una gran energía, tallades atrevidament per mans hábils y segures. Aquestos sérs s' arrapen ab dificultat als llagrimers, s'avenen ab la arquitectura y donen á les siluetes dels edificis un carácter particular, marcant sos punts sortints, acusant los caps dels contrafors y fent destacar ses línees verticals. Se pot judicar de la habilitat dels arquitectes, y dels esculptors en la combinació y execució de aquestos llençadors de aygüa per la dificultat que s' esperimenta en combinarles y ferles executar. En los edificis gótichs moderns, continua 'l citat autor, es mol raro véurehi gárgoles que tinguen relació ab sa arquitectura; no tenen aquest aspecte real tan notable en los edificis antíchs. Per nostra part, en lo que respecta á situació y execució, poden servirnos d' exemple les dues de la moderna fatxada de la Seu de Barcelona.
No cal dir que 'ls francesos nos precediren y aventatjaren en la aplicació de les gárgoles, puix veyém son empleades sistemáticament á París en 1240; á Notre Dame les veyém aparexer en 1225, sobre les cornises superiors, curtes encara, robustes, pero esculpides per mans hábils. Les que están situades á la extremitat de les canals dels archs botants
- ↑ Dictionnaire de l' Architecture.
