gat, lo gos, los porchs, lo mico, etc..., contribuhiren á la forma esterior del dimoni; de manera, que á la vista dels animals vils ó maliciosos, lo poble, fins al sigle VI, tremolava de veure un dimoni amagat sots lo seu pel.
Los antichs poetes sols parlen ab terror de aquestes legións de dimonis evocant totes les formes:
Diables d' enfer horribles et cornus
Gros et menus, aux regards basiliques,
Infâmes chiens, ¿qui ëtes-vous devenus?
Saillez tout nues, vieux, jeunes et charnus,
Bossus, tortus, serpens, diaboliques,
Aspidiques... etc. [1].
Sant Pere, Sant Pau y Sant Joan nos dihuen que 'l dimoni com á lleó furiós volta sempre entorn nostre pera destroçarnos; nos advertexen que 'ns revestim de totes les armes de Deu pera defendrens de les mentides y artificis del dimoni, nos ensenyen que nosaltres debém combatre, no contra 'ls homens de carn y ossos com nosaltres, sino contra los poders infernals, contra 'ls esperits de malicia escampats per l' ayre; ells han, per lo tant, assenyalat la guerra entre 'ls homens y 'ls dimonis.
Aquestes creencies, apoyades per la Iglesia, facilitaven lo camí al gust de la etat mitjana pels terrors variats del purgatori y del infern; sens parlar de les descripcións més grosseres, tan freqüents en la etat mitjana, sobre tot en la literatura popular; los qui han llegit lo Dant saben prou lo partit que pogué traure de ses descripcións lo poeta, com també l' artista.
Les representacións de serps y de dragóns, tortura usada
- ↑ Chamfleury. Histoire de la caricature au moyen age et sous la renaissance.
