en les regións infernals, foren sempre los subgectes preferits, ja en esculptura, ja en pintura, ja en los detalls de ornamentació d' arquitectura, ja, en fi, en les inicials y marges dels llibres de hores.
En la etat mitjana, diu T. Wright [1], los esperits més elevats aymaven veure en les formes esteriors intencións amagades, ó, á lo menos aço fou una moda que 's manifestá ab més gran força durant la darrera meytat del sigle XII, lo adoptar un sentit á aquestes formes esteriors y deduhirne comparacións y moralitats. Baix la influencia d' aquest sentiment s' adoptá algunes vegades certes figures dins un altre fi que la producció de un simple ornament, pero aço era allí sens dupte una innovació en l' art de aquesta época.
La inclinació que hi havía aleshores pera donar als nombrosissims dimonis les formes monstruoses que degeneraven facilment á lo grotesch, era natural. Lo pintor, l' esculptor, representaven sempre aquestos essers molt lletjos, obrant baix una certa influencia; podíen tenir totes les formes imaginables, pero sempre eren horribles.
Giraldus Cambrensis, escriptor de fi del sigle XII, los descriu dient: Formam quandam villosam, hispidam et hirsutam, adeoque enormiter deformem [2].
Satanás y sos ángels son tractats en los exorcismes de tots los epitetos que poden caracterisar les gárgoles y 'ls monstres esculpits en la etat mitjana, com diu Godard [3]. Veges sino lo Thesaurus exorcissorum atque conjurationum terribilium del sigle XVI.
Se sab ademés que en aquesta época de fé, com afirma
