ric-David [1] parlant dels pintors dels sigles IV y VI, donchs, pera expresar la divinitat de Jesucrist, diu, nos pinten un jove dotat de una gracia y de una bellesa immortals, tenint sota 'ls seus peus nusos lo lleó y lo drach.
L' Apocalipsis fou la causa principal de que 'ls dragons fossen considerats com á símbols dels dimonis y de que s' estenguessen tant, formant part de totes les llegendes y entrant en quasi totes les pintures de aquella época; puix lo dimoni personificat en ses representacions es un esser humá, lletg, disforme, monstruós, desnú, ab ales de rat penat y armat ab una llarga cua de serp; sos peus son pates de lleó ó serres d' águila, hí ha una infinitat de varietats, que es impossible comptar. En lo mateix Apocalipsis se cita al gran dragó entre los tres monstres mes terribles.
Res mes comú en la etat mitjana que les llegendes sobre 'ls dragons y animals per l' estil. En tot Alemanya, Suiça y en los tres reyalmes de la antiga Scandinavia no hí ha un sol castell, una cova, un bosch, ó una vall, que no sia habitat per un esperit dolent. Los uns se apareixen baix la forma de besties monstruoses; los altres de gegants, de dragons ó de serps monstruoses; los altres baix la figura de guerrers armats ab velles vestimentes, de monjos ab llarga barba, de verges pálides y ploroses quals crits tristos trenquen lo silenci de les nits.
Lo poble dels Alpes, en la Suiça, ha conservat encara gran nombre de tradicións que fan menció de dragons y de serps, quí, en los temps mes antichs, habitaven les montanyes y baixaven molt sovint á portar la devastació á les valls.
A Alemanya sobre tot, hí ha histories molt curioses sobre 'ls dragons monstruosos, pero, una de les mes interessants es
- ↑ Histoire de la peinture Cretieenne au moyeu age.
