La llegenda d' en Soler de Vinardell no es ni tan poetica, ni tan antiga, pero sía lo que 's vulla, la tradició del drach, en general, es la més vulgar en tot Catalunya, y nostres monuments la recordan ab molta frecuencia com se veu en uns relleus de la Seu de Barcelona pertenexents al anterior edifici, per dúes vegades en un dels capitells del claustre de St. Cugat del Vallés y ademés en altres del antiquíssim de St. Pau y de la porta daurada de Poblet. Ja veurém més endavant la trascendencia que tingueren aquestes llegendes en les costúms populars y principalment en la esculptura en general y en la de gárgoles en particular, puix es prou sabut y repetit que en aquelles llunyanes époques tant lo pinsell com lo cisell, no eren altra cosa que la ploma ab que 's describía ingénuament lo modo particular d' esser del poble en que se exercitaven.
Los dragóns, diulo P. Migne [1], han jugat un gran paper en la poesía imaginaria de la etat mitjana. S' han donat de sa presencia sobre 'ls monuments religiosos, ja en les basíliques, ja en les estátues aislades dels sants, ó de lo seva aparició en les festes populars, un gran nombre de esplicacións, entre les quals la més sensilla es la dels Bolandistes, qui diuen que representava al dimoni.
Després s' ha pretingut regonexer en lo misteri del dragó, la espressió figurada de la victoria del sol de primavera sobre 'l sol d' hivern, y de la llum sobre les tenebres. La matexa opinió es defensada per M. Lenoir [2] parlant del dragó de Metz anomenat Graoully. M. Freminville [3] pensa que 'ls cocodrills degueren viure en los rius de França. Y d' aquesta manera algúns autors volen traurer un simbolisme natural,
