'ls peus de Sta. Caterina; un dimoni sota 'ls de Sta. Dymphna; y axis per 'l estil podriem citarne un gran nombre.
Aquestes llegendes no son altra cosa que recorts del paganisme disfreçats per la pietat popular, y que estesos, diversificats, trasportats, pels rondallayres, jotglars y clergues, han format en fí aquestes masses de apariencia compacte; y de aquesta manera un emblema universal, una alegoria rebuda en tots los temps del cristianisme, com ho havía sigut en los del politeisme, figurava, no, com han dit alguns, la victoria del sol de primavera sobre 'l de l' hivern, ni del día sobre la nit, sino lo triomf de la veritat sobre el error, del principi del bé sobre 'l principi del mal, y, en llenguatje popular, de Deu sobre 'l dimoni.
No, los dragons que 'us pinten les citades llegendes, no han existit mes que en la fantasía del poble quí, per son medi, volia representar la impietat, lo paganisme que á Fránça fou vençut pam á pam en totes les encontrades pels Sants que la llegenda fa vencedors dels dragons, y en nostra Catalunya, com que lo paganisme, en termes vulgars lo dimoni, no era pacifich com á França, sino que ho arrebassava tot á sanch y á toch, personificat en los alarbs, perçó 's necesitaven guerrers que 'ls conquistassen també pam á pam, pero ab les armes á la má; y 's crearen les llegendes de Jofre y de Soler de Vinardell. Y acaba de confirmar encara mes nostra opinió lo que les llegendes franceses de aquesta classe se referexen als sigles VI y VII en que aquelles regións foren convertides al cristianisme per sants apostols, mentres que les nostres son del sigle IX al X es á dir, quan teniem lluyta diaria contra los alarbs.
De aquesta opinió son la major part dels escriptors qui han parlat de les gárgoles ó de ses llegendes: entre ells deu mencionarse á M. Douhaire [1], qui cita la llegenda de la
- ↑ Cours sur l' histoire de la poesie chretieenne; cycle des apocrifes.
