blanchs ó los negres, al passar per la casa de algún caracterisat contrari, llavors lo drach tirava cohets y piules.
Lo drach de Vilafranca y la Patúm de Berga vingueren á Barcelona per les festes de la Mare de Deu de la Mercé del any 1880 y los estudiants de medicina cantaven tot fent burla:
Tot Barcelona 's fum
del drach de Vilafranca;
tot Barcelona 's fum
del drach y la patúm.
Qui no se 'n riurá... fumará
de la patúm de Berga,
qui no se 'n riurá... fumará.
¡Si alló no pot aná!
Lo qual demostra evidentment lo que ja havém dit, que cada época te son modo d' esser especial, y que, lo que en altre temps era objecte de veneració per son significat, avuy fa riure. Lo simbolisme, com tota idea purament humana, está subjecte á la lley del progrés.
Als drachs dels pobles de Catalunya que havém citat, los acompanyava generalment una munió de comparses, y entre elles la dels diables y diablots, costúm que no sabém existís á França, y que, junt ab la particularitat de tirar dits animals foch per la boca nos confirma més y més ab l' idea de que ab ells se volía representar al dimoni, potser al mateix Llucifer.
Havém fet la anterior disquisició histórica perque estám plenament convençuts de que les gárgoles, obgecte de nostre trevall, no son altra cosa que una conseqüencia, ó mellor, una representació de les gárgoles ó drachs de la llegenda y dels drachs de les processons, y que, per lo tant, son, com totes aquestes, representacións ó símbols del dimoni, que era lo que preteníem demostrar.
