nostres gárgoles, y fins en los mytos y tradicions que parlen de figures enterament animals, l'art se contenta sovint en ferhi una alusió, associant á la figura humana algunes parts poch importants.
Nostres antepassats sembla que tenien també un gust pronunciat per les monstruositats de tota mena, principalment pera les barrejes d' animals de diferentes especies y los compostos d' homens y d' animals.
A jutjar per les anécdotes contades pels escriptors com Giraldus Cambrensis [1], no 's pot duptar que la creencia en aquestos éssers fou molt extesa. En sa descripció de la Irlanda, aquest autor nos parla d' animals meytat bou y meytat home, meytat cervo y meytat vaca, meytat gos y meytat mico,... etc.
.png)
Si donchs, es cert que 's creya generalment en la existencia d' aquestos animals, ¿te res d' estrany que 'ls artistes los esculpissen corretgits y esmenats? No; ja ho havem dit y no 'ns cansarém may de repetirho, que la esculptura y pintura de la etat mitjana, no eren altra cosa que la interpretació de la literatura popular, ó mellor, del esperit de la época.
Tornant á la descripció de les gárgoles-drachs ab ales de rat-penat, devém dir que en poques s' hi veuen detalls trets de la realitat; en élles no 's troben, com en les anteriorment
- ↑ Topog. Hiverniæ.—Itiner. du pays de Galles. t. II, c. XI.
