bla á un mico, ó ximiot y diém s' assembla, perque lo mal esculpides que están totes les d' aquell costat y la dificultat d' observarles de prop, no 'ns permet assegurarho ab tota certesa. Semblant exemplar, encara que no únich en Barcelona, puix més endavant ne trovarém un altre, no deixa de cridarnos la atenció y 'ns confirma encara més en lo ja apuntat més endarrera sobre la analogía que hi ha entre 'ls animals simbólichs, no diré de tot Europa, pero sí de França y Catalunya.
Si havém de créurer á le tradició escrita que ha arribat fins als nostres díes, los micos, eren als ulls dels antichs galos l' emblema de la lletgesa [1]. En los monuments egipcis trobám també representats entre altres animals, á micos de totes clases [2].
Pero lo que deu fer més força á nostres afirmacions, son los exemples trets de la etat mitjana, y aquestos son tan abundants que sería may acabar volguer citarlos; lo qual demostra que en époques no llunyanes semblant especie d' animals habitava en nostres boscos allavors verges; y la Historia Natural, nos ho confirma al parlar de la única especie que, com á un recort, se conserva ab molt cuydado en los boscos de Gibraltar [3].
Guillaume Le Normand al parlar del mico, diu [4]:
'..........Ceste bestie
Au dyable afiert et ressanle.
En la Marca Hispánica hi há un document tret d' un antich pergamí, en que s' esplica la traslació de les reliquies dels Sts. Abdon y Senen desde Roma fins á la vall de Arulis,
