Molts autors, per exemple, afirmen que les gárgoles que acabám de examinar no son mes que una serie de caricatures fundantse en les barrejes de que se componen y en la actitut de ses cares; no hi estám conformes, donchs si semblants gárgoles son tan grotesques y estranyes, es perque la fantasía popular aixís se creya veure als dimonis, y l' artista no feu mes que copiar. ¿No s' ha tingut sempre al dimoni com al esser mes degradat, mes lletj y horrible de la creació? Donchs les imatjes que aixís lo representen ¿podrán anomenarse caricatures? Afirmarho fora igual á dir que tot retrato es una caricatura.
Si l' artista volía representar alguna vegada al dimoni tot caricaturisantlo, no ho feya en la forma en que se troba entre nostres gárgoles, sino presentantlo enganyat, despreciat y fins dominat, per aquells á quí éll volía dominar, despreciar y enganyar. No; ho afirmarém sempre, perque n' estém plenament convençuts, les gárgoles ja descrites no son caricatures del dimoni, sino símbols de éll; y de símbol á caricatura hi há diferencia.
La tendencia á lo burlesch y á la caricatura sembla esser un sentiment prepotent arrelat á la naturalesa humana y es un dels primers talents desenrotllats per les societats encara en estat salvatje. En efecte, lo sentiment del ridícol y l' amor á lo que es agradable se troven ja entre 'ls salvatjes y entren llargament en ses relacións ab los demés hómens. Abans de que 'ls pobles somiassen en conservar la literatura y les arts, quan lo quefe regnava en son rústech palau, rodejat dels seus guerrers, aquestos s' entreteníen en posar á sos enemichs y adversaris en ridícol, en riure 's de sa debilitat, en una paraula en caricaturisarlos de paraula ó contar anécdotes propies pera fer riurer. Y quan aquestos mateixos pobles se dedicaren á construhir habitacións fixes y á adornarles, los subjectes que ells cregueren de preferencia pera aques-
