Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/201

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat validada.


ulls humitejats per las llágrimas. ¡Quants recorts no tenian pera mí aquells dolsos sons!; en altre temps jo 'ls havia sentit allá en ma terra, en aquella terra de la que 'm deyau vos poca estona avans que jo tot li dedicava y la que tan vos entussiasmá quan esguardareu las altas rocas del Fay y los espadats Singles de Berlí y de Vall-de-Ros, en aquell temps en que jo sentit n' havia una esperansa, en que una il-lusió, per milló dir, una quimera omplia de gaubansa lo meu cor; ara, no sé com es, no ho sé, no sé mes sino que la he perduda.
 Jovenselas y fadrins á ben segur que n' eran ben felissos tot ballant al só del mes poétich instrument de nostra terra; tal volta plenas d'amor y d' esperansa; ¡qué Deu las guart de un desengany!
 Deixarem la carena, la devallada's feu dreta, los sons com mes avall mes s' anaren perdent; de prompte ja no 'ls sentirem, eram al poblat, los crits y 'l soroll los ofegaren, caminarem un xich mes y forem á la gran ciutat: allí tot se confon, fou acabada la nostra caminada.
 Ara á reveure, mon cher ami; mos recorts á la vostra esposa, y digueuli que espera ab afany lo dia de tornar á trescar per altres sitis, ahont sino veyem tanta bellesa y gosem tant passarem junts un altre dia al menys tan felís y agradable.

Febrer del 74.

———