Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/107

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

cás duyan, quan passant per vora las covas que's troban entre mitj de Sitges y Vilanova determinaren de desembarcarhi.
 Encengueren foch y ab sa mateixa pesca y alguna altre cosa que portavan s'arreglaren ellas mateixas un sopar, alegres y descuidadas; després s' en entraren a seguir las covas; los pescadors havent amarrat sa llanxa en lo sortint d' una punxaguda roca se'n hi entraren també. Las covas eran al promte de gran elevació, mes després anavan abaixant abaixant la roca, fins á tenir de passarhi molt acotats: devian anar á parar molt lluny, mes era impossible ab tot y sa gran bona voluntat, ó curiositat, seguirlas, puig l' ayre 'ls faltava y se 'ls apagava la llum; tingueren de tornar enrera després de haver arrivat ja molt per enllá.
 Sobte, y al esser ja prop de la sortida, un dels pescadors que duya la devantera cridá ab forta y seguida veu, tot apretant á corre envers la barca.
 —A la barca! á la barca! ó som perduts.
 Y efectivament, mentres ells feyan sa escursió subterránea, lo cel s'havia enfosquit, la mar s'havia alterat, y grossas onadas s'atansavan y reculavan ab forsa per entre las rocas ab feréstega remor; la barca, incapás de resistir als seus embats, havia trencat la corda que la subjectava y s'anava allunyant y tornant segons lo vayvé de las onadas. Perillós era tornarshi á embarcar, puig si 'ls remers no tenian prou forsa pera dominarla, era fácil que s'esberlés al topar contra alguna roca, pero ab tot mes peri-