Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/110

escuma d' una altre; després desaparegué de sos ulls.
 —Adriá haurá trobat sa sepultura en la mar, digué una d'ellas. Mes lo vell mariner, amo de la barca, remená lo cap.
 —No hi ha mes bon nadador en totas eixas riveras, digué, y molt havia de poder la mar pera fer de ell presa; esperém ab la misericordia de Deu que prompte 'l tornarém á veure.
 Ab aqueixa ansietat passá una llarga estona: sobte, un crit de joya sortí de tots los llavis: Adriá portant ab seu devant lo cos de la desmayada Vinyets, s'atansava nadant ab totas las forsas que li permetia sa carga.
 Los pares de Maria de las neus ó del Vinyet, com las anomenen á Sitjes, se desfeyan pera veurer de alegrar á sa filla que desde 'l dia de sa escursió á las covas ditas no havia tornat may mes á somriure; no podian atinar qué era lo que tenia ni de qué provenia semblant tristesa. Per fí després de molt temps vegeren emporprarse las galtas de sa filla y brillarli sos ulls de joya al trovarse ab lo pescador Adriá: llavoras ho comprengueren tot, y mes que haguessen de causar la mort de sa filla, resolguéren apartarla d'ell. En va fou que la donzella 'ls digués que sense ell no podia viurer, que's recordessen que ell li havia salvat la vida; tol fou en vá, ella era rica, y ell no era mes que un miserable pescador de familia, de bens y posició molt diferent de la séva, y jamay hi consentirian.
 Un dia, la donzella trista y sola dirigí sos passos per lo camí de las Costas de Garraf, y al