Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/117

gueren á la que havia rebujat tan gran fortuna, y un dels tants fou lo Prímcep.
 Y á la nit la donzella contá á sa protectora, com aquell l' havia volguda coneixer, mes sens fer per axó cap cas d' ella. Y pujant la fada dalt d' una roca mes espadada encara que l' altra, ahont tot un vol d' áligas hi reposavan:— Aneu, digué, empreneu lo vol en vers la mar salada y porteumen dels tresors mes grans qu' en ella 's crian. Y las áligas, son vol magestuós aixecant fins als nuvols y fendent l' espay, no pararen fins á trobar á las grossas montanyas d' escuma que ben endins de la mar ne forman las onadas y en las que habitava la nissaga dels peixos de lluenta escata. Al arrivar allí las áligas brunsentas s' hi llansaren com á fletxas y del mitj de la brumera ne sortiren al poch temps portant cadascuna d' ella en son bech un dels peixos, que estriparen ab sas urpas trayentloshi un diamant del mitj del cor, lo quin anaren á tirar en la falda de la donzella qu' en la platja las esperava.
 Al endemá tothom parlava d' una grossa y brillant estrella que dalt del cim del palau hi havia tota feta de diamants, ab un carboncle al mitj, tret del cap d' una serpent que un dels llachs de las fadas habitava, qual estrella per tots quatre costats que la miressen, sempre 's veya, de tan brillant que n' era.
 Y cada volta eran mes grans las comitivas que á veurel anavan, mes la donzella cap cas ne feya, axís com tampoch de sas moltas lloansas ni dels molts pretendents que la volian.