Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/153

mada aixís, anirá de la manera que á mi 'm semble, y com que á la trassa es pobre, no tindrá orgull ni vanitat, y no voldrá gobernarme quan será casada, com volia fer aquella altre; ¡sembla tant dócil y obedienta y tant bona! ¡Com cercava á sa mare, pobre criatura! vetaquí aquell aire distret y amohinat que tenia.
 Mentres aixó pensava, seguia carrer amunt y carrer avall esperant que sortissen de la casa hont pensava entrar tant bon punt fossen ellas fora y preguntar d' ahont eran y quí eran. Al veure que tardavan molt á sortir, ell que 's plantá devant de la porta pera mirar si podria ovirarlas; quan sobte se sentí un gran cop.
 —Home, que feu? digué á un minyó que tot apressurat sortia.
 —Y qui vos fa estar aquí plantat en lo portal? respongué l' altre. ¿No veyeu que priveu lo pas?
 Tal volta hagueran acabat ab rahons, sino fos que en aquell moment sortí de la casa, muntada en un burret la mare de la noya, y aquesta á peu al seu costat y ab un singlant á la má. Tots dos giraren los ulls envers ella oblidant per complert la disputa.
 Informat lo montanyés de qui era la noya, se presentá á sa casa pera demanarla: ja es cosa de pensar que li digueren que sí, tant rich com era que fins á qui sap ahont arrivava sa fama. ¿Quí li haguera dit que no?
 Los pares de la minyona no hi cabian d' alegría, y ella cada cop que ell li dirigia la paraule, 's tornava roja y baixava 'ls ulls, cosa que á ell lo acabava de tornar tarumba, puig ho atri-