Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/154

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

buhia á modestia. No 'm cal tampoch dirvos que 'ls pares de la noya s' avingueren á totas las costums y estranyesas del rich hereu trobanto tot com lo millor del mon. Un dia, no poguent la mare de la noya acompanyarla á mercat ahont avian de anar pera acabar de fer las compras de las robas nupcials, se 'n hi aná tota sola encarregantli molt sa mare que enllestís y tornés aviat, puig que era dia aquell en que devia venir á visitarlas lo nuvi, cosa que no feya gayre sovint en rahó d' haverhi molta distancia del poble d' ell al seu que habitava la minyona.
 Y succehí que lo montanyés també tingué de despatxar un negoci en la vila, y s' en hi aná aviat pera mirar de enllestirlo y poguer arrivar despres d' horeta, á casa de sa enamorada. Enllestits sos quefers travessava la plassa pera anarsen, quan entremitj d' un gran aplech de gent li semblá véurerla á ella. S' hi atansá pera cerciorarse, y com de fet, era la noya mateixa. Anava ell á dirli alguna cosa, quan s' atalayá que tant engolfada estava en sa conversa que ni 'l veya á ell ni á ningú tampoch dels que á son vol hi havia; los ulls de la minyona que sempre que ell la mirava ó ab ell parlava, s' abaixavan á terra, restavan ara alts y fixos en lo rostre de son interlocutor, brillant d' una manera enlluernadora; parlava ab una animació y ab un bellugament tan gran, que lo bo del minyó no sabía darsen comptes. Procurá atansarshi pera veure de sentir lo que deya y quina era la cosa que aixís la movia. Posat der-