rera d' ella vejé ben be al que ab ella parlava; era un minyó que pel trajo semblava ser fill de vila, y qual rostre no li era pas desconegut, si be que al prompte no podia dir hont lo havia vist; rumiant, rumiant, mentre escoltava, se recordá del minyó que li havia donat un cop lo primer dia que vejé á la minyona, y no li quedá ja dubte de que aquell dia sortía de véurela á ella, y s' en acabá de convense quant sentí que li deya:
—No tingas por; per aixó no deixaré may d' estimarte, mos pares me fan casar ab ell, mes mon cor es teu.
Lo montanyés doná mitja volta y s' entorná á casa seva; ja havia sentit massa, com mes prou.
Desesperat de veure que tot li sortia al revés y ab un desengany mes gros cada vegada, ell que deixá sa casa y sos conreus encomanats á un majordom y s' en aná pel mon resolt á cercar una dona que com ell pensés y á no casarse fins á trobarla de manera que no 'l pogués enganyar, com intentavan fer las altres, per lo que comensá á fer un xich lo pobre en llochs ahont ningú 'l coneixia pera d' aquesta manera saber si lo volian á ell, ó be als seus diners. Mes era en va son empenyo; cap ne trovava que 'l volgués, y moltas fins s' en reyan. Cercá per pobles, per vilas, per ciutats: com mes anava, pitjor; fins á voltas lo prenian per orat. Cansat de no trovar lo que tant volia, s' en aná adalt de una montanya pera passar allí los dias sol ab la tristesa que 'l consumia ja que no li era possi-
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/155
Aquesta pàgina ha estat validada.
