Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/163

al coll li doná lo nom de germá, a pesar del temps transcorregut y de lo mólt cambiat que devia estar per la vida fatigosa y desigual que feya tants anys portava, lo noble cor d' Archibald lo havia reconegut. Robert, per sa part, se sentí conmogut al tornar á ovirar de nou los llochs hont havia passat sa infantesa, y al mirar lo buyt sitial en que 's solia asséurer lo séu pare, una llágrima lliscá per lo enmorenit rostre del aventurer.
 —Mon germá, li digué Archibald; nostre pare me féu son heréu pensant que tu eras mort, tu has tornat al casal de tos majors, y tu ets lo llegítim possessor d' aquest Castell.
 —No, jo no ho só, ni puch serho, respongué Robert; nostre pare no féu de mi la més petita menció, jo per altre part no he nascut per estarme ficat aquí dins, necessito espay y moviment, necessito oure la remor de las batallas, los crits de guerra dels combatents, y fins los jemechs dels moribunts se 'm han fet familiars y necessaris; jo dech tornármen, só lluytat tot aquest temps á las órdres de Robert de Normandía, de conquesta en conquesta hem avansat fins á lo cor d'Italia, l' Orient no s' hauria lliurat de cáure en poder de tan ardit Cavaller, sino hagués sigut lo ausili que li demaná Gregori VII contra Enrich IV: mes ¿qué hi fá si allí també 'ns cobrirem de gloria? Ara 's tracta d' alsar una crehuada contra el Turch, y, no seré jo valgam Déu qui trenqui la voluntat del meu pare quedantme pera heretar, y deixi de pendrer part en consemblant empresa.
 Archibald havia escoltat á son germá y al sen-