Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/175

re, ni res d' ell las havia fet á saber, ab qui tenia ella de passar tota la vida! Acostumada ja desde petita ab aquesta idea, s' hi havia conformat enterament, fins y á tant que las sevas ideas prengueren un altre giro. Elisabeth, com á filla única qu' era, y faltada de salut com lo seu pare, fou criada ab molt cuidado y delicadesa; no la deixavan sortir ni á la hora del sol, ni al cap vespre, ni menos los dias de boira ni matinadas; y aixís fou que pujá descolorida com tota planta que no ha rebut los raigs del sol, y trista com una flor de cementiri; sempre entre mitj d' aquellas negrencas parets, sentint tant sols las veus dels guaytas, quan davan lo crit de alerta en las murallas, y 'ls ferestechs crits de la xuta qu' entre 'ls marlets niuhava, ó de las carnívoras áus que de nit passavan arrán de la finestra, repetint son crit famolench, fentla estremeixer; no havia sentit may una alegría, ní una sola emoció havia vingut á torbar aquella vida trista y solitaria. Sa mare, cuidant de tot lo que feya referencia á los bens de son casal, y pregant horas enteras prop la tomba de son marit, sota las vellas voltas de la gótiga capella, la veya molt poch, y encara llavoras era ab aquell rostre sério y trist, qu' havia conservat desde la mort d' Archibald.
 Un dia en que Elisabeth havia sortit sola, montada en son dócil corcer, contemplant la salvatje hermosura de aquells cims y fondaladas, y la fecunda vegetació d' aquella fértil naturalesa, se li passá lo temps sens' adonarsen, y comensava ja á enfosquirse, quan s' en ata-