Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/177

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

'ns pintan com fills dels déus pagans. Elisabeth volgué parlar, volgué remerciarlo, mes ni un mot pogué sortir de sos trémols llavis.
 Una nova vida s' obrí davant la verge de Mur; lo passat se desvaneixia devant sa vista, com se devaneix la boira matinera al ardent bés del primer raig del sol; una nova y desconeguda llum se li presentava.
 Aquell vespre no pogué dormir.
 ¿Qué era lo que tenia? No podia darsen compte.
 Obrí la finestra de sa cambra, y al alsar los ulls al cel, lo vejé plé d' estrellas, que ab inusitada claror lo illuminavan: á cada parpilleig de las estrellas bategava ab forsa son cor, y una exclamació de joya pujava fins á sos llavis: si baixava sos ulls á la terra, tremolava de gaubansa al veurer la satisfacció de que gosan en aquest mon fins los sérs inanimats; cada remor de las brancas, cada moviment de las petitas plantas que al peu del Castell y pels boscos del voltant creixian, omplíala d' alegría; jamay havia endevinat tanta ditxa: jamay los crits de las áus de nit, li havian semblat tant bells; ans al contrari, moltas vegadas la havian espahordida.
 ¿Qué era, donchs, lo que per ella passava?
 ¿Qué era aquella cosa nova, y fins llavors jamay sentida, que la feya extremeixer de felicitat; felicitat que 's comunicava á tot quant veya y prop d' ella tenia?
 Per fí Elisabeth s'endormí; mes al aclucárseli 'ls ulls, se li obriren los llavis pera donar pas á un dols somrís: se li acabava de apareixer lo bosch, lo cavall desbocat, la timba... y al peu