Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/178

d' ella, valent com un Roldan, y fort com un Hércules, lo brau y gentil cavaller.
 Desd' aquell jorn la hereva de Mur alsá son front pensívol, y sas miradas foren mes joyosas y brillants.
 Al véurerla d'aquella manera, los servidors de la casa 's preguntavan que era lo que feya brillar aquell rostre fins allavoras trist y ple de melangía, fentlos esperar que, la alegría que pareixia pera sempre desterrada, tornés á fer estatje en lo antich casal; los guaytas semblava que ja no donavan son crit d' alerta ab tanta indolencia; las ennegridas parets semblavan perdre son aire feréstech, y los vells retratos de sos antepassats pareixian somriurer al passar davant d' ells la jove Castellana.
 Desd' aquell dia ja no passá tantas horas tancada en son solitari Castell: sortia, mes sempre sola, no volia que ningú l' acompanyés, y tots los dias se preguntava:
 —¿Ahont aniré?
 Y tots los dias son cor li responia:
 —Al peu de la timba.
 Mes ella pensava:
 —No hi vajes, que si ell hi fos.., ¿Qué diria de tú que allí tornesses?
 Y dirigia la brida de son cavall per un altre camí; mes al cap de poca estona, fos que lo corcer no la obehís, fos qu' ella, distreta, lo guiés malament, lo cas es que sempre 's trovava que havia anat á parar al mateix lloch en que trovat havia al hermós jovensel.
 Un dia qu' havia descavalcat, y sentada al