Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/179

peu d' un rech que d' una font naixia, estava entregada á sos pensaments, sentí lo só d' una gralla, que acompanyava lo cant d' un pastor.
 Lo cant deya aixís:
 Quan lo llop en la ramada
 se n' es entrat...
 —¡Pobre minyó!—pensá Elisabeht;—ja li haurá sucsehit aixó alguna volta, y anava á escoltar lo seguiment, quan, sobte, passá prop d'ella y fregant ab ella, mes tan precipitada que apenas la vejé, una hermosíssima donsella.
 Al atravessar lo rech, las llargas y negres trenas de la fugitiva s' embolicaren en uns arsos; mes ella sense pietat per sos hermosos cabells, los desfeu d' una estrebada, la rosa carmesina que 'ls adornava 's desfullá, y tres ó quatre de sas fullas anaren á parar en mitj las ayguas del rech: las fullas estigueren un instant quietas y balancejantse. Elisabeht las mirava distreta, la Englantina boscana que tenia entre sos dits li lliscá, anant á parar un xich mes avall que las fullas de la rosa; en lo mateix instant, eixas, mogudas per una nova vena d' aigua, baixaren rech avall, donant voltas vertiginosas y remolins: la Englantina seguia tranquila y quieta propet del marge, com si dolçament dormís; quan las agitadas fullas de la rosa ab ella toparen, la arrosegaren rech avall en mitj sas estrepitosas giravoltas: la donsella de Mur las aná seguint ab entristida vista mentres las pogué ovirar; llavoras alsá 'ls ulls, y feu un moviment y un crit mitj ofegat de sorpresa.
 Ell estava allí.