Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/189

 —Allí,—li deya á voltas,—allí, al peu d' aquell singler, lo vaig veure per primera vegada; aquí, en aqueixa finestra, se 'm atansá, lo jorn en que coneguí en mon espós, á mon intrépit salvador.
 Sa mare la veya ab pena, sempre en aquest estat d' exaltació, puig parlessen de lo que volguessen, sempre acabava pera parlar d'ell; poch á poch li anaren faltant las forsas; sortia poch, y encara solsament per las murallas; despres no sortia gens.
 Si alguna que altra volta venia algun pelegrí á demanar almoyna ó aculliment, llavoras, per un instant s' animava son rostre, y li feya preguntar tot desseguída si venia de Palestina; si era aixís, no 's cansava de ferli preguntas.
 Un vespre en que sentadas las duas damas de Mur en una de las cambras del Castell, filant Na Caterina y brodant sa filla una rica banda pera quan tornés lo seu marit; sentiren trucar á la porta, y al cap d' una mica entrá un patje á dirloshi que hi havia un juglar que demanava aculliment. Caterina li digué que no volia, ni podia haver cants ni cap mena de festa, per petita que fos, en lo Castell essent á la guerra son senyor; que li donessen algun diner, y que anés á cercar aculliment en la mes propeta casa. Mes lo patje torná á entrar dihent que plovia molt y era la nit molt fosca, y aixís es que li era quasi impossible al juglar cercar estatje en altre part, y al mateix temps, qu' havia sentit com deya al centinella, que venia de la terra Santa. Elisabeth alsá sos ulls suplicants envers sa mare; y eixa maná que lo fessen entrar.