Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/193

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

coneixia que era l' únich sér que de debó l' estimava en la terra; faltantli ella, faltávali tot.
 Berenguer s'atansá al capsal del llit, y agenollantse agafá una de las mans de sa esposa y la omplí de besos recolsant sa fatigada testa en lo llit; una llágrima ardenta, tal volta la primera qu' havia llensat en sa vida, lliscá per sas morenas galtas y aná á caure á la inaminada má de Elisabeth.
 Bona estona feya qu' estava en aqueixa posició, quan sentí que 'l tocavan per la espatlla: era la viuda de Mur, que trista y descolorida, li feu senya de que la seguís: ell la obehí llensant un últim esguart á sa esposa. Caterina obrí una porta secreta, y agafant una especie de fanal que esprés havía dut, comensaren á devallar per una estreta y espadada escala empotrada á la paret, després seguiren per inmensos y foscos corredors subterranis, fins que trobaren una porta que obrí la Castellana ab gran esfors; molt de temps devia fer que no s' havia obert, puig feu un soroll esgarrifós y estrany al moure sas rovelladas frontissas: llavoras trobárense á la capella: eixa estava solitaria y fosca, solsament devant de una tomba cremava una llántia. Caterina li feu atansar.
 —Pren comiat de tos antecessors, puig los aires d' aquest Castell son de mort pera tú.
 Berenguer, enterament dominat per tot alló, s' agenollá; sos ulls se fixaren en la primera inscripció. Deya aixís:
 Hic jacet Bernardus Domine de Mur.