Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/196

rera, y cada volta que aixó feyam, un crit d' admiració y de goig fugia de nostres llavis: que hermós era tot! Trescant anavam com joyosas cabretas cap amunt ab la esperansa de gosar molt mes al serne á dalt.
 ¿Vos ne recordeu? despres d' una hermosa pineda, eixirem á un bosch de tall tot plé de cirerers d' arbós; la hermosa cirereta era ja cayguda y la flor blanca en bellugadors penjoys, omplenava tota la brancada alta; nos enfilarem de dret á dret, y confesso que per poch nos faltá dalit pera embestir la última estrevada; vostra esposa 'ns digué: —Si vols arribar com á jove, puja com á vell, diu lo refrá—; mes nosaltres, no fentne cas, embestirem cap amunt, quan de sobte, fent l' últim esfors, aparegué á nostra vista, la incomparable grandesa de tot un mon á nostres peus; ¿vos ne recordeu?
 A sota mateix la populosa ciutat empori de las arts y ciencias, gran, plena de vida y sempre envejada de estranys y propis, ab tots sos pobles vehins que desd' allí nos pareixian donarli la má fent una sola casada; mes enllá la blava mar, per ahont forem árbitres un dia de tota la terra, besantla ab sas blancas onas que s' estrellavan á sos peus, y las naus qu' entrant y eixint la omplian de riquesa; veyam á un costat lo monastir de Sant Geroni en mitj de la gemada y fresca Vall d' Ebron, avuy sols runas y tristesa; lo castell de Montcada; lo de Montornés, enlayrats en sas puntxagudas cimas; mes enllá y envers tramontana, lo Montseny ab sa llarga vesta blanca, y al lluny, los Pirineus ab sa testa