moment aquell: ¿no teniam un mon á nostres peus, y una mar daurada y blava ab cent baixells que nosaltres desd' allí ne dominavam? ¿No sentiam fresquejar lo nostre rostre, acariciat pel sol, ab las frescas auras que del cel devallavan? oh! que be diu aquell poeta popular, aquell poeta de gran cor, quan diu, que
se semblan als angelets,
ho deu fer que varen neixer
un xiquet mes prop del cel.
no vos sembla que es aixís?: de segur que si algú no hagués vist hauria trobat del tot bellas y plahents las nostres caras. ¿No es veritat que al veurens tan alts fins nos parexia que podiam ovirar lo recó de cel ahon vihuen una vida de pau y ditxa inmensa y durable las ánimas d' aquells ser que 'n vida aymarem? ¡no es veritat que elevantse lo esperit fins á las celestials alturas, nos pareixia veurer lo lloch que prop d' ellas nos guardavan! Sí, mon amich! allí dalt gens no 's sofria puig qu' un s' oblidava per complert del mon.
Després d' haver saborejat poch, molt poch, per molt que nos hi estiguerem, aquella incomparable hermosura, deixarem ab tota la racansa de nostres cors aquell altíssim turó comparat per sa grandesa y magnificencia á aquell en el qual Deu permeté ser temptat per lo dimoni, y del qual per eix motiu prengué nom. Caminant y saltant (en molts llochs si us plau per forsa) comensarem á baixar per lo indret de Vallvidrera per entre mitj d'aquells hermosíssims boscos
