Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/204

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat revisada.

hi sentia, sols se coneixia que era viu per la gelada respiració. Era la primera vegada que jo veya un espectacle semblant; fos aixó, fos la miseria y abandono que presentava aquella casa hont en tant tristos instants no s' hi trobava mes que l' apóstol de la caritat evangélica, puig á la dona del malalt la havian duta á una altra cuasa pera que estés mes ben cuidada, lo cert es que vivament me vaig impresionar. Al cap d' un xich, sentí remor, y, trayent lo cap á la finestra, vegí á casi tot lo poble juntat á la era; los uns venian ab son animal pera ferlo batrer, los altres ab las grossas forcas blancas pera girar la palla, altres ab garbells, y aixis tots; las donas venian tambe carregadas ab cistelletas cubertas ab un blanquíssim drap de lli, dessota del qual hi duyan, qui una dotzena d' ous, qui un pa blanch, qui un cantiret d' oli, un lliura de xocolate ó un porró de vi bo, y aixis totas anaren deixant alli sa ofrena.
 No tardaren un moment tants com eran en haver arreglat las garbas al mitj de la era, ni ab tants animals tardá molt en ser batut lo blat; quan jo me n' aní, ja n' hi havia que feyan lo paller mentres los altres garbellavan.
 A toch d' oració, ó sia al mitj dia arriví á casa, girí 'l cap envers La Baliarda, y vegí alsarse per aquell cantó una gran fumera.
 Era la senyal de la mort de en Pere puig lo fum era de la palla de sa márfaga que cremava. En Pere era mort, mes, gracias á la caritat, sa familia tindria encara aquell hivern un bossi de pa pera portar á sa boca.