prop d' un bonich pessebre fet de molsa y brancas de mata, figuretas de pastors, bens é indiots que son pare li portava de vila sempre que hi anava, pera que com los fills d' ella pogués celebrar lo Nadal. De tant en tant un estol de argentinas veus arrivava fins dalt, veus sens dupte dels noys y noyas que devant d' algun Jesus nat entonavan sas alabansas.
—Dèu meu! Dèu meu! digué ella ¡qué s' han fet aquells ditxosos temps en que jo com eixos noys cantava, y com ells dormia ab só dols y tranquil, vetllada y acariciada per ma bona mare!
Y llàgrimas brusentas se desprengueren de sas palpebres y alsant ab fervor las mans y 'ls ulls al cel, clamá:
—Senyor! Senyor! avuy nasqueren Vos pera donar la salut als homens; ¿y 'm deixareu á mí, en semblant dia, sola y abandonada, morir en eix desert? ¡Oh Verge pura! Vos que com jo també vos trobareu sense un sostre que vos arreserés, sense un amich que os ausiliés, y sense tenir hont recolzar vostre hermós fill, hagueu pietat de mí, y d'aqueix nou ser que dintre meu clama pera eixir á la llum de la obra vostra!
Tan bon punt acabá eixas paraulas, quan vejé gran resplandor á dalt dels enderrochs. y per entre 'ls brolls que allí creixían se li aparegué voltada de hermosa llum una bellissima y seráfica dona.
· · · · · · · · · · · · · · ·
· · · · · · · · · · · · · · ·
Era de bon matinet; tot just clarejava. Pel ca-
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/214
Aquesta pàgina ha estat revisada.
